1 - 2 - 3 - 4 - 5 - 6 - 7 - 8 - 9 - 10 - 11 - 12 - 13 - 14
 
 
 

UN PLANETA MOLT ESPECIAL!!!
CEIP LES VENTOSES

Diuen els llibres que en un planeta molt llunyà on els ocells tenien dents i els peixos volaven...

Hi havia un enfrontament entre la Fada Rubbish i en Green Man...

- Aquests terrícoles ho destrueixen tot! - cridà enfadat en Green Man.
- Què dius? Això no és veritat! Si són uns angelets! - A la Fada Rubbish ja li anava bé que els humans anessin contaminant la Terra.

Mentre a la televisió cada dia hi ha més publicitat perquè els nens i la gent gran comprin nous productes, tots ells amb grans coloraines i molt pocs amb envoltoris biodegradables tot això afavoreix moltíssim a la Fada Rubbish i a més a més els tiren al primer lloc que troben.

A la classe de l'Evin han decidit estudiar les variacions del clima a la Terra.
La senyoreta els explica que aquests canvis són produïts per causes naturals i també per l'acció dels humans.
L'Evin era un nen que era molt estudiós i no li agradava el planeta Earth, perquè estava contaminat.

Ell vivia a Satura un planeta gens contaminat, en el qual no hi havia cotxes, motos, avions... tot era natural.
Inclús les naus espacials funcionaven amb l'aire de l'atmosfera.
L'Evin havia deixat aparcada la seva nau espacial, VoyaZer, davant la porta de la biblioteca, on hi havia anat per investigar a l'Earth. VoyaZer era un mitjà de transport ràpid com la llum, lluent com les mateixes estrelles i a més a més no contaminava gens.
L'Evin com més estudiava el planeta Earth més ganes tenia de visitar-lo perquè no podia entendre el que estaven fent els terrícoles. A ell li agradaven molt els cotxes i no podia suportar com contaminaven i l'energia no renovable que gastaven. Per això va agafar la nau VoyaZer destí a casa d'en Marco, un nen amic seu internauta, que els seus pares tenien una fàbrica de cotxes fantàstics, els Fardoni. Aquests cotxes eren esportius, de competició, de gran cilindrada i de gran disseny.
L'Evin va fer el viatge en un plis-plas en la seva nau, i la va deixar guardada en una planta de reciclatge, allà va pensar que li guardarien molt bé perquè no contaminava i tots els materials utilitzats eren ecològics.

Quan encara no havia fet quatre passes topà amb la Jane.
- Escolta nena que no teniu papereres al teu planeta, que llences el paper del caramel al terra?
- Jo faig el que em dóna la gana! - contesta la Jane, que és una maleducada.
-Si vols conservar el planeta net no llencis papers perquè si contamines el planeta, la policia et vindrà a buscar amb una bicicleta espacial, i et portarà a la "Presó Contaminada", on hi ha gent contaminadora i bruta!

A la nit la Jane va tenir un somni molt especial, cada vegada que ella i algú seva família tirava una cosa al terra o a un contenidor que no fos l'adequat apareixia en Green Man i... els portava a fer un viatge a un planeta on els hi explicaven com es feien les coses i els ensenyaven paisatges molt ben cuidats i molt bonics i la gent era molt feliç vigilant que no es contaminés res.

L'endemà a l'escola la Jane va proposar jugar a un joc nou "Reciklator" i tots els nens es van quedar al·lucinats.
- A què es deu aquest canvi tan gran en el teu comportament?- va preguntar en Marco.
- Ella li va explicar el seu somni i que a partir d'aquell dia procuraria convertir el seu planeta com el del seu somni.
Tota l'escola es va implicar en aquest joc i també els pares dels alumnes. Van posar per tota l'escola contenidors especials per a cada producte i el qui més reciclava al final rebria un diploma en mans d'en Green Man.

A la fada Rubbish li pujava la mosca al nas, no li agradava gens que el joc hagués tingut tant èxit.
- Aquests mocosos impertinents m'han aixafat els meus plans! Hi hauré de posar mà.
- Què són aquests crits? Són les 6:20 i m'has despertat! L'hora de llevar-me eren les 7h! - Diu tot rondinant en Ra.
- Bon dia, Ra -diu la fada Rubbish.- Com és que em despertes tan aviat? Encara no és hora de llevar-me.
- Et voldria demanar un favor: podries escalfar molt el planeta Earth? Aquesta gent, després de tanta pluja volen més escalfor, enyoren l'estiu. - Ra no té cap inconvenient en avançar una mica l'estiu. S'aixeca tot decidit a treballar de valent.
Mentrestant la fada Rubbish es frega les mans amb una mitja rialla burleta: Com aniran els aparells d'aire acondicionat! Com viatjarà la gent per anar a la platja, piscines.... Quanta aigua gastaran?
Uf! Quina calor! Això no es pot aguantar! -va dient la gent.
L'Evin, que havia anat amb la Jane a banyar-se al riu, trobava molt estrany que de sobte el temps hagués canviat tant.
- Quina calor! No paro de suar!!! Tinc molta set! Crec, que la fada Rubbish està al darrera d'aquest canvi climàtic.
- Jo penso que tens molta raó. Haurem d'investigar-ho! Encara acabarem rostits!
L'Evin i la Jane en veure que feia molta calor, van decidir pujar a la seves bicicletes "Cycle Speed" i fer una visita a la presidenta dels ecologistes,la "Brunzin Zoom",
- Bon dia senyora!!!
- Bon dia, nois! Voleu venir a la meva piscina?
- Oi tant, quina bona idea! ja que estaven morts de calor. La senyora Brunzin Zoom els va portar a la seva piscina climatitzada,era aigua de pluja escalfada amb les plaques solars!!! i amb aquella calor!!.
L'Evin i la Jane van explicar que seria bo que a totes les cases instal·lessin plaques solars a la teulada i així no es perdria tot el Sol que tenim al nostre planeta i si en sobra en podrien enviar al seu planeta, Satura.
- Bona idea, va dir la presidenta, però recordeu: a l'estiu l'aigua millor fresqueta!!!! i tots van riure sorollosament.
La Jane es va posar a cantar una cançó que li havia ensenyat el seu avi: "Si vols aigua ben fresca a la font has d'anar i si el que vols és la gresca un bon vi has de tastar...".
- On hi ha una font?-va preguntar l'Evin.
- Vols que et porti a una font on neix el riu que passa per la nostra localitat?-va suggerir la Jane.
Van agafar en un tres i no res les seves "Cycle Speed" fins a arribar a la font per fer la berenada.
Després de beure van anar a banyar-se al riu i allà van trobar una bona amiga, la llúdriga.
La Jane li va explicar que les llúdrigues estaven en perill de extinció perquè els hi agrada les aigües netes, fresques i cristal·lines i ja no en queden gaires.
L'Evin i la Jane quan va arribar a l'escola van proposar fer una tómbola amb un gran mural amb l'eslogan: "Salvem a les llúdrigues i així nosaltres cuidarem Earth".
- Escolteu, ens hauríeu d'ajudar a organitzar la tómbola!!! - diu la Jane. - Jo puc portar la maqueta d'una nau espacial, que ara sortirà al mercat, i que no contamina gens. Funciona amb restes de matèria orgànica, que ha estat tractada. - comenta en Marco.
- Doncs jo duré uns llapis, fet amb fulles premsades i seques en comptes de fusta. D'aquesta manera no haurem de talar més arbres. - diu en Paolo, un amic de la Jane.
- Us agradaria que féssim un circuit de cotxes de curses que funcionin amb energia solar? - va dir en Marco.
- Oh!!!! bona idea!!! - van cridar tots els nens.
- Demà al matí tots els nens ens trobarem al pati de l'escola i portareu un cotxe fabricat per vosaltres amb materials reciclats i després vindrà l'enginyer de la fàbrica del meu pare i ens ensenyarà a posar-los el motor fet amb energia solar.-va dir en Marco.
- Un dia vaig veure per la televisió una cursa de cotxes solars que anaven a una velocitat de 140Km/h - va comentar la Jane.
Quan va acabar la classe tots van anar corrents cap a casa per preparar el seu bòlid. Mentrestant la senyoreta els preparava una sorpresa.

La sorpresa era... i quan van arribar a la classe es van trobar la seva mascota,un hàmster, que volava amb un helicòpter que movia les hèlices amb el vent del ventilador.
- Zziiuuuuu, Zziiuuuu,... aparteu-vos que ve el hàmster volador!!! Zziiuu,... Plof!!! - Se sent al xocar l'animaló contra la bola del món.
- Aauuuuu, quin mal!!!
Els nens van córrer a veure si s’havia fet gaire mal.
El hàmster s’havia trencat una poteta. En Marco, que era molt traçut, li va construir unes crosses amb uns guixos i unes gometes de cabell. Ara que el hàmster ja estava apedaçat era hora d'aclarir les coses.
Els nens estan molt enfadats,perquè algú havia fet volar al seu hàmster sense les mesures de seguretat necessàries i ara la mascota de la classe n’ha pagat les conseqüències.
- Què volies demostrar fent volar l’helicòpter per la classe?-va dir la senyoreta.
- Volia comprovar si el meu helicòpter podia volar amb energia eòlica i ho provava a la classe abans de sortir a l’exterior.-va dir en Íngrid, una nena de la classe de quart.
La senyoreta els va explicar que els experiments que havien fet eren molt bons però encara calia perfeccionar moltes coses abans de fer-ne us per la vida diària. Nosaltres el que podem fer de veritat és... conscienciar als Earthians que no contaminin el seu planeta, que utilitzin materials reciclats, que fabriquin naus amb energia eòlica i que les fàbriques utilitzin aire a pressió.

- Íngrid, a casa teva, recicleu materials?- li pregunta la senyoreta-
- De vegades, quan en tenim ganes!- contesta l'Íngrid-
- Íngrid, molt malament! Has de convèncer als teus pares, que han de mantenir el planeta net, com Satura, ja que sinó a la Presó Contaminada hi haurà més gent que a fora.
L’Ingrid va convèncer als seus pares que reciclessin molt més del que fan ara. Van fer crides, van penjar cartells, van fer anuncis publicitaris i propaganda. Tot això perquè la gent no contamines tant. Va costar molta feina però va resultar. I el planeta va quedar més net.
Nens i nenes!! a tots els Earthians!! Si us voleu veure lliures de la fada Rubbish i voleu tenir molt content al Green Man recicleu tot el que pogueu, planteu molts arbres, respecteu els animals en perill d'extinció, no malgasteu l'aigua, feu servir energies renovables, instal·leu depuradores per no contaminar els rius i els mars...
Si seguiu tots els consells d'en Green Man i tots els dirigents són com la Brunzin Zoom que fa anar molt la bicicleta i menja molts productes ecològics arribarà un dia que tindrem el planeta tant ben cuidat com Satura.


I això és tant cert com que el que és reciclat no és contaminat. Si us ha agradat feu-lo realitat!


BEN EL CONTRABANDISTA
Marta Cidón (Zaragoza)


Érase una vez un chico muy arisco llamado Ben. Un día se juntó con unos niños que habían ido a pasar las vacaciones a su pueblo y descubrieron muchas cuevas, donde jugaban a contrabandistas. Un día oyeron unas voces de unos espías y decidieron resolver el misterio. Descubrieron que eran unos peligrosos espías y la policía los capturó. Los espías habían entrado en la cueva con una lancha motora; que fue la recompensa para los tres niños (que se alegraron un montón).

 

LAS GOTAS VIAJERAS
Anita 8 años Madrid

Érase una vez, un charco. Pero ese charco era bastante especial porque tenía
tres gotitas mágicas. Eran mágicas porque estaba el hada Adriana paseando
por
ese charco y el hada tenía una pócima mágica, pero se le cayó la pócima
justo
donde estaban las gotitas y esa pócima les hizo hablar, moverse etc. Cada
una
de las gotitas quería ir a un lugar diferente: Una quería ir a la lavadora,
otra al mar y la otra a la ducha. Hicieron un viaje muy largo, pero la gota
que quería ir al mar descubrió muchas ciudades como Lisboa. Descubrió tantas
ciudades porque donde vivía Madrid, no tenía mar. Esta historia se ha
acabado. Historia contada en Perú.

 

EL EXTRAÑO CASO DE HALLOWEEN
Ana 8 años Madrid 

Un día, una niña llamada Teresa iba camino al colegio. Camino al colegio, vio una casa encantada, llena de curiosidad entró. Por suerte la puerta se abría sola. Teresa se pegó un susto de muerte. Había un vampiro, un zombie y un fantasma. Ellos le habían pegado el susto. Teresa les preguntó dos cosas: - ¿Sois de verdad o de mentira? Y otra cosa, si sois de verdad, ¿de donde venís?.
Ellos gritaron a coro: Somos de verdad y venimos del planeta Viceversa. Teresa les dijo muy decidida: Pues si sois de verdad llevarme al planeta Viceversa. Todos se subieron a la nave que llevaba al planeta Viceversa.
El vampiro le dijo a Teresa: - Bebe un poco de agua, el viaje ha sido demasiado largo. Teresa abrió una fuente que había muy cerca. Teresa gritó: - ¡AAAAAAAAAAAAAAAAH! Salen fantasmas en vez de agua, llevadme de nuevo a mi ciudad. -Adiós vampiro, adiós zombie y adiós fantasma - dijo Teresa. Dadme vuestro teléfono -. Cuando Teresa volvió a casa y miró el calendario, ¡era 31 de octubre! Teresa llamó a sus amigos del planeta Viceversa. Teresa les dijo desde el teléfono: ¡Seguro que estábais en esa casa porque hoy es Halloween, 31 de octubre! Y sus amigos dijeron: -¡Exacto!- Nos veremos el año que viene- dijo Teresa impaciente. Pero sus amigos dijeron con pena: -El año que viene vendrá otras personas la bruja Piruja y la calabaza Zarza -. Teresa les dio un beso fuerte y les dijo que iría a visitarles.
Continuará...................................



PEPO, EL PEQUEÑO CACHORRO EN:
Cómo Pepo descubrió que tenía una hermanita pequeña

 Angela Fernandez

El pequeño perro labrador Pepo nació en un lugar muy especial.
¡Nació en la casa del REY de un pequeño país llamado Loquilandia!
Claro que, a nadie se le ocurrió llamarle Pepo. Le habrían llamado Tobi,
Fido, Nieblo, o incluso Puchi, pero... ¿Pepo?
El nombre de Pepo se lo puso el principito de aquel pequeño país.
El pequeñuelo tenía cuatro añitos y sólo sabía tres letras.
La ''E'', la ''O'', la ''P''.
El rey, Don Jacobo de la Rosa, decidió que el niño le pusiera nombre alcachorrito.
Y dijo el rubito:
-¡Pepo...!-Y abrazó al perrito.
Pepo, que acababa de despertarse, abrió un ojo y lo volvió a cerrar, para dormirse de nuevo.
Cuando Pepo despertó, estaba atardeciendo y una maravillosa puesta de sol cubría el cielo anaranjado.
Pepo miró hacia arriba, hacia abajo...Hacia todos lados.
Estaba en un cuarto espacioso, con las paredes azules como el cielo, con unas nubes blancas estampadas.
El suelo estaba cubierto de hierba artificial. En una de las paredes, había una gran casa
para nuestro peludo amigo. Estaba pintada de amarillo y el tejado era rojo chillón.
La bella casita tenía una chimenea muy grande. Había una placa en la que ponía:
''Pepo. Labrador blanco del Rey.''
Y, ¡cómo era por dentro! Pepo tenía CUATRO habitaciones para él sólo.
Comedor, con su comedero y bebedero, llenos de carne de primera calidad, y de agua purísima de los mismísimos Alpes.
Baño, con bañera de hidromasaje. Al poner una pata en la bañera, el jacuzzi (pequeña piscina de agua caliente y burbujas agradables) se iniciaba, y Pepo disfrutaba siendo lavado por cuatro mullidas manos mecánicas, que enjabonaban y
aclaraban con la ducha al pequeño cachorrito. Tenía un cajón de arena autolimpiable
 para que hiciera sus necesidades tranquilamente sin preocuparse por el olor.
Su dormitorio, con la cama más mullida del mundo con las más calentitas mantas,
una báscula perruna y un cesto con algunos bizcochos para perros, deliciosos huesos,
y chucherías de la marca ''El perro gordinflón'', era un pequeño paraíso.

Y lo más maravilloso de todo, el cuarto de los juguetes.
Pepo ADORABA aquellos juguetes.
La pelota musical, que, al rebotar contra algo hacía sonar su melodía de ''Había una vez, un barquito
chiquitito...''. El hueso de la risa, que al ser pulsado su botón, contaba chistes maravillosos.
Los peluches de animalitos, perritos, gatitos, caballos, pandas, ballenas, ¡incluso un pingüino que bailaba si Pepo lo golpeaba!

Pepo decidió que su casa se llamaría ''El cielo''.
Nuestro compañero peludo estaba encantado de su vida.

Todos los días, paseaba por palacio, y al salir a dar un paseo con Jacobo, el Rey, se sentía como si él fuera una gran estrella mundial.
Los fotógrafos le hacían fotos, vídeos... Pura vida dedicada a la fama.

Un día, despertó un poco más tarde que de costumbre.

''¡Por mis bigotes!''-Pensó.- ''¡La hora del paseo ha terminado y no he ido! ¿Qué está ocurriendo aquí?

Pepo bajó al galope las bellísimas escaleras de tejidos dorados con los bordes rojos.

Allí, el Rey, la Reina, el príncipe y los periodistas estaban apiñados alrededor de una cachorrita igual que Pepo.
Era una réplica exacta de Pepo en chica, pero era negra del todo, con unos ojazos perrunos azules, azules, muy azules.

Entonces, ante el asombro de Pepo, el príncipe gritó:
-¡Esta perra que ustedes ven, se llamará Pepa, como la Reina, y compartirá cuarto con su hermano Pepo, el perro labrador!

Pepo se sintió honrado. ''Por mis bigotes...Una hermanita...¡MI hermanita!

Y Pepo y Pepa fueron los perros más admirados por el mundo entero.

FIN

 

PAMELA  PANAMÁ
Beatriz Vidal 10 años
(Madrid)


En una casa como otra cualquiera, vivía una niña llamada Pamela Panamá Clac.

Para esa niña, aquel día era especial porque era su cumpleaños y su abuelo le había mandado un paquetito.

Cuando Pamela lo abrió vio una cajita muy mona y en su interior contenía 3 frasquitos, uno azul, otro rojo y el último de color amarillo.

Pamela se bebió el del líquido azul y... cuando se dio cuenta estaba en la habitación de Salacot.

Salacot era un habitante del reino de Jipi-Japa.

En aquel reino vivían 3 clases de personas: seres ilustres, seres humanos y brujas.

Era un planeta que estaba muy cerca del sol, solo una semana al año se ponía normal y en esa semana se celebraba un concurso de sombreros hechos por los habitantes, y el que mas gustara a la reina era el que llevaría puesto hasta el año próximo.

Quien ganara el concurso podría elegir lo que él quisiera ser (duende, príncipe, mago, etc)

Salacot quería ganarlo y así se podría hacer príncipe porque estaba enamorado de la princesa Gabina entonces así se podría casar con ella.

Pero Salacot no sabía hacer sombreros.

Pamela le vio tan triste que le quiso ayudar así que le preguntó lo que le pasaba y Pamela le ayudó a hacer el sombrero. Al final el sombrero quedó precioso.

Llegó el día del concurso y Pamela y Salacot lo ganaron, Salacot se convirtió en príncipe y se casó con Gabina. Salacot y Gabina tuvieron una hermosa hijita.

Una bruja muy conocida en Jipi-Japa llamada Caperuza les quitó a Salacot y a Gabina su hermosa niñita y Caperuza la muy mala la convirtio en una gatita,

por suerte la gatita consiguió escapar y llegó al castillo donde vivían Gabina y Salacot, Pamela al verla le recordó a la niñita y pensó que tal vez Caperuza la

hubiera convertido en gatito y se lo dijo a Salacot y a Gabina y ellos avisaron a Ínfulas el mago y transformaron a la pequeña otra vez en niña.

A Caperuza la desterraron del reino.

FIN

 

LA FLOR TRISTE
Autora  Martina -  6 Años
Cordoba, Argentina

Había una vez una flor que vivía en un jardín. Todas las mañanas se despertaba temprano. Una mariposa abría sus alitas y le hacía cosquillitas en las hojas, en el tallo y en los pétalos. Un día todos se le reían porque todos y todas se hacían los chetos se ponían collares con perlas y diamantes y ropa con brillo, pero ella se vestia normal.
Un día el señor viento les dijo a todos: no se burlen de margarita, ¿no ven que nos alegra cada mañana con una sonrisa? Al día siguiente todas las flores iban caminando y vieron un cartel que decía 1 kilómetro. Después vieron la casa de Margarita. Tocaron  el timbre y oyeron una voz que decía ya abro, ya abro, dijo Margarita.
Cuando abrió la puerta, gritaron, ¡sorpresa!
Margarita dijo: ¿porqué no se se visten con ropa cheta con collares con perlas y diamantes y brillo?
 

 

LA BAILARINA DE BALET
Carol González
Talcahuano, Chile   


Había una vez una bailarina de ballet que soñaba con tener un show de ballet. Unos días después la llamaron para actuar, ella estaba muy feliz de actuar. Al día siguiente ella tenía que irse, les dijo adiós a sus padres y se fue. Llegó y le dijeron que hoy no era el concierto.  Ella se devolvió triste para su casa. Espero días y días hasta que tuvo que ir de nuevo allá. Le dijeron que hoy es el concierto. Ella llagó a saltar de alegría y llegó la hora. Ella se preparó y salió. Al tiempo después terminó el concierto, la felicitaron, le dieron premio y se fue para la casa. La estaban esperando con una fiesta. Fue el día más feliz de su vida, lo recordó para siempre.

Fin

UNA ESTRELLA NUEVA
Daniela

Era de noche y Fernando estaba mirando las estrellas, le encantaba mirar las estrellas. Un día cuando fue a verlas se dio cuenta de que había una que brillaba más que las demás -¡Esto es fantástico!-grito de alegría con el telescopio en la mano -¡No me lo puedo creer!- volvió a exclamar. Las estrellas sabían que Fernando las miraba cada noche. Entonces se hicieron las amables para que Fernando no se decepcionara de ellas, pero en realidad ellas no querían ser nada amables con ella. Era la estrella más bonita del cielo; por eso las demás le tenían envidia. Cada noche que Fernando se acostaba a dormir empezaban a burlarse de ella y a fastidiarla, la estrella nueva se sentía muy triste al ver que nadie la quería; pasaron muchos días incluso semanas y la estrella cada vez se sentía más sola y más triste. Fernando se dio cuenta he intentó hacer algo pero no pudo hacer nada. Él no podía mandar sobre las estrellas; esa misma noche Fernando tuvo un sueño en ese sueño se le transmitía el dolor que tenía la estrella nueva y a la vez la alegría que sentía cuando la estrella nueva estaba en su antigua casa vio que feliz estaba con sus padres y sus amigos. Luego al amanecer se estuvo preguntando a si mismo: ¿Por qué habrá venido a esta parte del cielo si era muy feliz en otra? se lo siguió preguntando hasta la noche. La estrella no estaba y en ese momento encontró la respuesta a su pregunta -Tal vez viniera a esta parte del cielo para conocer amigos nuevos pero se quedó decepcionada porque aquí nadie la quería -. Desde ese momento a Fernando ya no le gustó ver las estrellas se había quedado decepcionado después de lo que había pasado; tiro su telescopio a la basura y no quiso volver a oír ni una sola palabra de estrellas.      

 

VACACIONES   MÁGICAS.  WINX  CLUB 
Monica.R.M Benidorm (Alicante) España.

Un  día  5  chicas  decidieron hacer un grupo y  lo llamaron  WINX  CLUB.

Primero, está  Bloom.  Es  la  princesa  de   Dominó, un  mundo. Después  está  Stela  la   amiga  de   la  luna  y   el  sol.  Después   Flora   la  princesa  de  Bosflo, un  planeta   lleno  de  flores  y  bosques. Después  Musa  la  que  contiene   la  música. Después Tecna  la experta   en  tecnología. Todas  las cinco   eran  mágicas, eran  hadas.

Estudiaban  en  una  escuela  de  magia  llamada  Alfea. Donde  la  directora  se  llamaba  FARAGONDA. Las  cinco   tenían  14 años, pero también se enfrentaban a muchísimos  peligros  como las  brujas. Llamadas Icy, Diaspro y Calire. Todas tenían poderes pero la más  poderosa  era  Bloom. Un  día organizaron  una  fiesta  en  el  planeta  de  Flora. Porque  les  habían dado vacaciones. Bueno  aquí se acaba  mi  historia, adiós

................FIN....................

 

ORFE FINS AQUELL DIA
Anna Emilio, 13 anys
(Cànoves)


En un poblet de muntanya, molt llunyà, anomenat Carva, hi havia un orfenat. Estava situat en el centre d'un frondós bosc. Hi vivia una nena que es deia Hermínia, tenia 8 anys, era bastant alta, prima, amb els ulls blaus, molt morena de pell, amb els cabells molt llargs i rossos. Sempre solia anar amb pantalons llargs i sempre portava a la mà, el seu ós de peluix, en Quimet. L'Hermínia no tenia família, era orfe. Quan era petita vivia amb el seu pare en Ramon, un dia es van enfadar i la va abandonar davant aquell orfenat. Quan es va desfer de la seva filla, ella tenia 5 anys. La seva mare, la Roberta, es va morir quan l'Hermínia era molt petita i el seu germà, en Cínto, que tots li deien Valent, perquè treballava ajudant a la gent que no tenia força, també va marxar cap a Amèrica amb la seva novia. Ara no té mare, ni pare, ni germà. Com que creia que el familiar més proper era el seu pare, va decidir anar a buscar-lo.
A l'orfenat es troba bé, fa classes, activitats i jocs, però ella s'avorreix i sempre està pensant en la manera de trobar al seu pare.
Un dia va decidir anar a buscar-lo i va marxar del centre. Sempre duia a la butxaca una foto d'ell. Estava confiada de que encara estava viu i per això, primer, va anar a mirar si el trobava per Carva. Va mirar tots els racons, botigues, centres comercials, bars, ... però no va trobar res. Va pensar que a la ciutat que hi havia a 10 quilòmetres d'allà el trobaria. L'Hermínia estava disposada a caminar tant com volia al seu pare. I així ho va fer. Va arribar a la ciutat i com que portava diners i tenia molta gana, va decidir anar a menjar en un bar. Però ja era massa tard i els bars estaven tancats. Tenia molta gana i havia de menjar alguna cosa. Va veure un hospital, i dins, hi havia un restaurant, va decidir entrar-hi. L'Hermínia encara era petita i es va perdre pel gran hospital. Va anar a preguntar a les sales, als metges... De cop i volta es va adonar que en una habitació, hi havia el seu pare, quina alegria !!! Va treure's la foto de la butxaca per assegurar-se'n. El pare era en una camilla malalt. Va desitjar amb totes les seves forces que en Ramon sobrevisqués. I així va ser. En Ramon es va posar bo i es va refer en veure la cara de la seva Hermínia, la seva nena. Des d'aquell dia mai més, van tornar a separar-se.

 

UN TESORO EN EL JARDÍN
(Esperanza 10 años)

Había una vez tres niños los que eran muy amigos uno de ellos tenía un jardín muy muy, muy grande que jugaban muchas veces sus amigos y él.

Los niños se llamaban: Eric, Juan, Luis.

Un día Eric (que era el que tenía el jardín) llamó a Juan y a Luis  para que se fueran a jugar a su jardín y hacer la tarea en su casa los tres.

Los amigos le dijeron que sí iban y fueron. Cuando acabaron la tarea se fueron a jugar al jardín estaban jugando a muchas cosas diferentes por ejemplo: al pilla-pilla, o al escondite, o al pollito inglés…

Pero lo que ocurrió fue cuando estaban jugando al pilla-pilla , se la quedaba Eric y entonces todos empezaron a correr.

Cuando Luís cayó al suelo (porque se tropezó con un bulto que había entre las hierbas) Juan y Eric le ayudaron a levantarse. Cuando Luís se levantó Juan y Eric empezaron a cavar para ver que era aquel bulto.

Cuando terminaron de cavar vieron que era un cofre de un tesoro lo abrieron y vieron que estaba lleno de cosas de oro y también  había una cantidad enorme de monedas de oro.

Como no sabían de quién era pues se lo quedaron. Al día siguiente fue un hombre a casa de Eric para decirle que el tesoro que habían encontrado lo enterró su abuelo  y que quería que se lo devolviera los niños quedaron en que si era del hombre era injusto que no se lo dieran y entonces se lo dieron y al final los niños pensaron que había merecido la pena encontrar aquel tesoro, porque ese día fue el mejor día de todos.            

FIN

1 - 2 - 3 - 4 - 5 - 6 - 7 - 8 - 9 - 10 - 11 - 12 - 13 - 14